quan quedàvem sempre plovia i ens encantava. ja podia fer una setmana de sol radiant, que el dia que ens vèiem els núvols es feien presents. era el nostre petit secret, fills de la pluja, refugiats en aquell porxo, mirant com l'aigua inundava a poc a poc els nostres cors. ens vam enamorar molt ràpidament, però vam voler que la pluja marquès lentament els nostres petons. i fins avui, cada gota de pluja és un petó, cada gota de pluja és un t'estimo.
un t'estimo infinit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada